leagro, 'l mata habent reunit pera conseguirho, de la vehina ciutat, una munió de cassadors ab los seus cans. Era una fera corpulenta, y no hauria bastat per véncerla solzament uns quants homes, sino molts, y ab tot, mes d' un va ferne pujar á la trista pira. Tot seguit, per la mateixa causa, la deesa va encendre una gran y tumultuosa guerra entre 'ls Estólis y 'ls Curetes, pera disputarse lo Cap y la pell del singlá.
Tot lo temps que va combatrer Meleagro, favorescut per Marte, foren vensuts los Curetes; á pesar de esser en mes gran nombre, no pogueren permaneixer á la vista de las murallas. Mes quan la cólera, que dintre 'l pit inflama 'l cor fins dels mes prudents, hagué penetrat en l' ánima de Meleagro, s' encoratjá contra sa mare, Altea, no s' atreví á lluitarhi y permanesqué quiet prop de sa esposa, la bella Cleopatra, filla de la ninfa Marpisa, una de las llaugeras Efeninas, y de Ideo, lo mes forsut dels homes de aquell temps y tan valent que estengué'l seu arch y prepará las sevas fletxas contra'l rey Febo-Apolo, pera recobrar la ninfa del caminar llauger. En son Palau, 'l pare y l'augusta mare de Cleopatra, deyan á aquesta Alció perque sa mare habia plorat, sufrint la mateixa desgracia[1] que la trista Alció, quan Febo per eil mateix l' hagué robada.
«Meleagro estés en lo llit al costat d' ella, nudria sa deplorable cólera causada per las malediccions de Altea; aquesta, afligida per la mort de sos germans invocava al deus; colpejava la fértil terra ab sas dugas mans; conjurava, de genolls, lo seno regalant de llágrimas á Plutó y á Proserpina perque donguessen mort al fill nascut de sas entranyas. Allavors, del fons del Erebo, l' escolta Erinis, deesa de cor desapiadat, sempre errant entre tenebras.
«Prompte 'ls Curetes minan sas murallas; lo bullici y 'l combat esclatan al peu dels portals de la ciutat; los capdills del poble suplican á Meleagro. Li envían los ilustres sacerdots dels deus perqué vagi á defensarlos, li prometen un magnífich donatiu; li donan á escullir en lo lloch mes fértil de l' espléndida plana de Calidon, una superba heretat de cinquanta fanegas, meytat vinya y meytat terra de cultiu. Lo vell Eneo sobre tot, puja al pis elevat de sa cambra nupcial, truca en las sumtuosas portas y li implora llargament. Sas germanas, sa augusta mare també s' humillan á suplicarli; no las escolta. Sos mes estimats companys fan lo mateix que ellas; mes son cor permaneix inflexible, mentras la mateixa cambra nupcial no está amenassada. Per fí 'ls Curetes logran forsar las murallas y la ciutat flameja. Allavors la graciosa esposa de Meleagro li suplica plorant. Li pinta las desgracias d' una ciutat presa al assalt: los ciutadans assessinats, los palaus fets cendras; las criaturas, las donas de l'hermosa cintura
- ↑ La desgracia de trotarse separada del seu espós.
