llons d' or entremitj dels altres deus, ab lo cor contristat. Júpiter allavors dirigeix son carro desde 'l cim del Ida vers al Olimpo, y arriba á l' assamblea dels deus. L'ilustre Neptú deslliga 'ls corcers, coloca 'l carro en un caminal, y 'l cubreix ab una vela de llí. Júpiter s' assenta en un trono d' or, y al assentarshi 'l vast Olimpo 's commou. Solas, apartadas d' ell, Juno y Minerva están assentadas sense dir res, sense interrogarlo; més en son esperit ell las compren, y 'ls hi parla aixís:
«Juno, Minerva ¿á qué vé vostra tristesa? ¡Encara no esteu prou cansadas de fer perdre, en aquest combat gloriós, als Troyans, als qui heu prés tant terriblement en odi! Jamay tots los deus del Olimpo 'm farian recular. ¡Tant poderosa es ma forsa y tant robust mon bras! Los vostres membres han tremolat tots, avans d' haber vist la guerra y 'ls meus fets portentosos. Ja us ho dich; la meva amenassa s' hauría cumplert; feridas pel llamp, no hauríau pas entrat demunt de vostre carro en l' Olimpo, ahont se troban instaladas las moradas dels inmortals.»
Aixís diu: las deesas, sentadas l' una al costat de l' altra, murmuran sordament, perqué las duas meditan sols la ruina dels Troyans. Minerva guarda silenci, per més que s'irrita contra son pare y sent una cólera salvatje; més Juno no pot ofegar l' ira que bull en son seno y esclama:
«¡Terrible fill de Saturno! ¿qué es lo qué has dit? Ja ho sabem que ta forsa es invencible. Ara plorem nosaltras pels Grechs belicosos que sucumbirán després d' haber alcansat sa malhaurada sort. No pendrém part en la guerra, ja que aixís ho ordenas; més inspirarém als Argius resolucions saludables, perqué no moren tots, víctimas de la teva ira.
—Augusta Juno, contesta 'l deu que amontona las nuvoladas: en la próxima aurora encara veurás pitjor que aixó, si aquest es ton desitj; veurás al tot poderós fill de Saturno destruir la gran armada dels Aqueus; perqué 'l impetuós Hector no parará de combatre fins y á tant que 'l fill de Peleo s' alse lo jorn en que pel cos de Patroclo lluytarán ab furor, en un estret espay al peu dels vaixells. Aixís ho ha regulat lo destí. En quant á tú, desdenyo la teva ira, encara que te 'n vages als darrers confins de la terra y de la mar ahont seuhen Japeto y Saturno, morada ahont jamay hi brilla'l raig del sol fill de Hiperió, ni hi corren las dolsas orejadas, y que rodejan los profons abims del Tártaro. Encara que errant d' un cantó al altre sense fixesa, anesses á tals llochs, desdenyaria las tevas murmuracions; perqué cap divinitat está tant mancada de pudor com tú.»
Diu aixó: la deesa dels brassos blanchs guarda silenci. Mentrestant l' esplendorosa llum del sol s' enfonsa en l' Occéa, y la fosca de la nit s' estén pels camps fértils. Los Troyans veuhen ab sentiment de-
Pàgina:Iliada (1879).djvu/107
Aquesta pàgina ha estat revisada.
