Pàgina:Iliada (1879).djvu/106

posa las nuvoladas, y s' arma pera la guerra deplorable. Posa 'ls peus demunt del carro flamejant y agafa una llansa pesanta, inmensa, prou forta pera desfer las columnas dels guerrers contra 'ls que la deesa s' irrite, filla com es d' un pare impetuós. Juno excita ab lo fuet als caballs lleugers. Devant las deesas s' obran per ellas mateixas las portas del cel, que guardan las Estacions, aquestas dignitats que vigilan en l' ample cel y en l' Olimpo, y que desfan ó amontonan la nuvolada espessa que tanca l' entrada. Juno y Minerva dirigeixen, á través de las portas, los corcers dócils al agulló.
 Júpiter al instant, desde 'l cim elevat del Ida, las veu, y s' encolerisa. Ordena á Iris, de las alas d' or, que porte aquest misatge:
 «Vola, lleugera Iris, dígalshi que reculen. No 'ls permetes que vingan á aturarme; que aquest sería un combat terrible. Si, jo ho declaro y la meva paraula 's cumplirá, magullaré sota 'l jou als seus corcers fogosos; á n' ellas las faré cáurer del assiento en que están, faré volar lo seu carro en esberlas, y en menys de deu anys no 's curarán de las feridas que 'ls hi produhirá 'l llamp disparat per mí. ¡Sabrá Minerva lo qué es combatre ab son pare! Menys indignat estich contra Juno, perqué ella ja té per costum contrariar los meus propósits.»
 Aixís diu. Iris se precipita, misatjera rápida com la tempestat; vola desde 'l cim del Ida al ample Olimpo. Alcansa á las deesas prop de la derrera sortida d' aquestas montanyas de nombrosas serras, las detura y las hi repeteix las paraulas de Júpiter:
 «¿Ahont correu? ¿ahont vos porta l' ira dels vostres cors? Lo fill de Saturno no permet que 's dongui socors als Argius. Mireu las amenassas de Júpiter, disposat á cumplirlas: magullará sota 'l jou á vostres corcers fogosos; os fará caure del assiento en que esteu; fará volar lo carro en esberlas, y en menys de deu anys no us curareu las feridas que us produhirá 'l llamp disparat per éll. Vol ¡oh Minerva! que sápigas lo que es combatre ab un pare. Menys indignat é irritat está contra Juno, perqué ella ja té per costum contrariar los seus propòsits. Més tú, tremenda deesa, dona impúdica, ¡será cert que goses aixecar contra Júpiter la teva formidable llansa!...
 Ditas aquestas paraulas, Iris, lleugera com los vents, desapareix, y Juno 's dirigeix á Minerva:
 «¡Vaja, filia del deu qué porta l' escut! no puch permetre que per causa dels mortals combatém contra Júpiter. Que 'ls guerrers sucumbeixen ó sobrevisquen segons sa fortuna, y que 'l senyor dels deus, executant sos designis, cumpleixi sos propósits entre 'ls Grechs y 'ls Troyans.»
 Diu aixó, y gira 'l carro; las Estacions deslligan los corcers de l' hermosa crin, los ferman en las estables divinas y apoyan lo carro al mur esplendent. Las deesas al mateix temps s' assentan en los si-