Pàgina:Iliada (1879).djvu/102

Diu aixó y després excita als seus caballs en aquets termes:
«Xanto, Podargo, Eton, diví Lampos, ha arribat lo moment de recompensar lo meu carinyo per vosaltres y 'l d' Andrómaca, filla del magnánim Eetion. Moltas vegadas ella us dona, avans de cuidarme á mí, que té á ditxa 'l que li sigui son jove espós, lo dols grá y 'l ví barrejat, que bebeu tant com vos plau. ¡Coratje! precipiteuvos, perseguiu á aquestos héroes. ¡Puguessem pendre l' escut de Néstor, qual fama 's remonta flns al cel! Asseguran que es d' or macís, lo mateix que sas argollas. O bé, arranquem de las espatllas de Diomedes la corassa maravellosa, obra de Vulcá. ¡Ah! si logrem desarmar á aquestos dos héroes, es d' esperar que aquesta nit mateixa 'ls Grechs tornarán á ficarse á sos vaixells rápidament.»
Aquestas foren sas paraulas superbiosas. Ellas indignaren á l' augusta Juno, que s' agitá en son trono y va fer tremolar l' ample Olimpo. Després, dirigintse al gran deu Neptú, li digué:
«¡Qué es aixó! deu de gran poder, tú que conmous la térra ¿ton cor no está afligit pe'l desastre del Grechs que, en Egas y en Hélice te fan nombrosas y preciosas ofrenas? ¡Resolte á donarloshi la victoria! Si; si nosaltres voliam, divinitats com som, posarnos de favor dels Grechs, fer recular als Troyans y compelir á Júpiter en los cims del Ida, ahont seu apartat, s' afligirá també.
—¡Atrevida Juno! respon adolorit lo deu poderós que conmou la terra, ¿qué es lo que has dit? No voldria pas, ni ab la ajuda de tots los deus, combatre á Júpiter, perqué son poder es molt superior á tot lo de nosaltres junts.
Mentres aquestas divinitats conversan d' aquest modo, la munió dels fugitius de peu y de caball se troba reduit en l' estret espay que tanca 'l fosso, entre 'ls vaixells y la muralla. Semblant al fogós Marte, Héctor los enrotlla, perqué Júpiter li concedeix la victoria. Tal vegada allavors mateix hauria entregat la flota al foch devorador, si Juno no hagués inspirat á Agamemnon, que ja s' hi esforsava, per reanimar als Grechs. Lo rey corre á través de las tendas y dels navilis, portant en sa má un ample mantell de porpra. Se deté demunt l' espayós vaixell d' Ulisses, posat en lo centre de la flota, per ferse sentir d' una y altra extremitat de la armada ahont, confiats en sa valentía y en la forsa del seu brás, Aquiles d' un costat y 'l fill de Telamón del altre, habian colocat sos navilis y posat las sevas tendas. Desde la part alta del navili, Agamemnon, ab veu atronadora, diu:
«¡Quina vergonya, oh Grechs insignes en apariencia, y miserablement cobarts! ¿A qué han vingut á parar aquells magnífichs discursos, quan us anomenavan pe 'ls més valents, y ab los qué parlavau com altius fanfarrons en Lemnos, després d' haber menjat las carns abundantas de bous superbos y begut lo ví deliciós