Pàgina:Hero i Leandre (1915).djvu/62

per més que la donzella el té frenètic.
Infortunat Leandre! Tu aquell fores
que a tal vista et pasmares i sofrires
l'ardent foc que abrusava tes entranyes.
Retut i dominat d'ígnea sageta,
no lluny de ton amor viure podíes:
llampegava en tos ulls la gran foguera
que el cor te consumeix devoradora.
Com no? De casta dòna l'hermosura
més a l'home rendeix que aguda fletxa.
Los ulls ne son la via : d'ells devalla
del cor en lo bell mig letal ferida.
Coratge, por, encongiment, vergonya,
sentía ensems : coratge l'impulsava,
mes vergonya sos passos extravía,
que sens esma el deixà l'òptima verge.
Amor vencé per fi... ja no es detura.
Audaciós, impulsat del brau incendi,
de sobte l'escomet. Ja davant d'ella,
la mira de gairell, los ulls mig cluca,
fins que el llenguatge mut ella endevina.
L'endevina i, sentint l'amor de Leandre,
gaudeix en sê agraciada; i en silenci
inclina son bell front i l'alça alegre,
les fines amoretes aprovant-li.
Com ell se delectava, dins son ànima,
creient-se correspost!... Ja més no dubta:
ja combina, ja espera temps propici;