mes cap l'aida, i al fat no aguanta Eros.
Malmès a cops d'onades rebotantes,
ça i lla és endut : la força als peus li falla,
i quiet resta el braó de ses mans àgils.
Força aigua a doll obert li entra a la gola
i glops amargs de l'aigua-sal ja inútils,
que el vent feréstec ja apagà el llum pèrfid
i ensems vida i amor del trist Leandre.
Ella, aixís ell trigant, amb ulls vetllaires
brollant s'estava basquejoses llàgrimes;
i l'alba isqué, i el seu espòs no veia
i els ulls arreu calava a l'ampla espatlla
del mar, per si, apagat ja el llum, guaitava
l'espòs perdut. I quan davall sa torre
obirà el mort marit, trinxat de roques,
amatent, arran pit trencant ses robes,
de cap se tirà a brunz de l'alta torre.
I sobre el mort espòs va morir Hero
i en sa pèrdua final ambdós gaudiren.
Octubre de 1888
