i els vents d'hivern, sempre bufant, escruixen
los xops pregons del mar i el sí movible
i a raig a raig les salabrors en fiblen,
i el nauxer, a tot port fermant la negra
batuda nau, fuig l'ona infel i forta;
per xo no et deté pas, oh gran Leandre,
la por d'hivernal mar, que, de la torre
la cruel senya pèrfida mostrant-te
l'avesat llum de bodes, sens temença
t'aboca al mar furient. La trista Hero
degué restâ en ple hivern sense Leandre,
la breu estrella no encenent del tàlem.
Mes fat i amor forçaven-la, i il·lusa
sols del fat, no d'amor, mostrà la flama.
Era una nit que els vents més fort-bufaires,
els vents d'hivern que fiblen, regolfosos,
queien en colla a la marina riba;
mentre a Leandre, ansiós d'usada esposa,
duia el mar ressonant sobre l'esquena.
Ja es topen ona amb ona i rebot l'aigua,
barreja's cel i mar, arreu bruit sona
dels vents lluitants, bufa Euro contra Zèfir
i amb greu urc se rebat Notos a Bòreas.
Bé era horrible el remor del mar feréstec!
Patint, Leandre, el remolí implacable,
prou s'encomana a la marina Cipria;
prou també al rei mateix del mar, Posidon,
l'àtica nimfa al Bòreas esmenta;
Pàgina:Hero i Leandre (1915).djvu/56
Aquesta pàgina ha estat revisada.