Pàgina:Hero i Leandre (1915).djvu/47

quants viuen als terrenys que la mar besa,
los d'Hemonia i de Xipre la marina;
ni al Liban alterós voltejant danses
hi resta cap vivent al pic de festa,
ni a Frigia gent, ni a la veïna Abido
ni als palaus de Citeres resta fembra
ni vistaire de noies, que aquests sempre
s'apleguen prou on hi ha brugit de festa,
no tant cuitant a dur als déus ofrena
com pidolant a les belleses verges.
Doncs, isqué al diví temple la verge Hero,
l'aire xamós, brillosa, enlluernadora,
com lluna que al ple es mostra. Rogejaven
clapes rodones en ses blanques galtes,
paries al pom de roses de dos tintes.
Bé es pot dir que Hero un roserar tota era.
La tendror de sos membres rogejava,
i a cada pas les virginals roselles
sota el blanc vel, fins a taló, lluíen,
i a doll les gracies de son cos brollaven.
Prou mentíen los vells fingint tres Gracies:
cent ne poà cada xamós ull d'Hero.
Cipria en va heure pu bona ministra,
que en semblava talment la jovençana,
flor de donzelles, la mateixa Cipria,
i el tendre seny dels joves se n'enduia,
desitjant tots al cop per esposa Hero.
Ella, estant ça i enllà, pel temple anava