Aquesta pàgina ha estat revisada.
— 103 —
ESCENA II
claudi, gertrudis, polonius, ofeliaclaudi
Ma volguda Gertrudis: deus anarte’n,
He disposat que al venir Hámlet, trobe
Com per etzar á Ofelia. Jo y son pare,
Com més aptes y útils testimonis,
Nos posarém per véureho, sens ser vistos,
Aixís podrém jutjar tot el que passa
Entre tots dos. Dels fets y les paráules
Del príncep, hem traurém si amor es causa
Del gran mal qu' ell pateix.
Gertrudis
Vos obeheixo;
Per lo que á mí 'm pertoca, hermosa Ofelia,
Y, cóm voldria jo, que ta hermosura
Fos la causa felís de sa follía!
Llavors esperaria que tes prendes
Per la ditxa dels dos, li retornéssen
La salut que va perdre!...
ofelia
Jo, senyora,
També voldria que aixís fos!
ESCENA III
claudi, polonius y ofeliapolonius
Ofelia,
Passeja ’t per aquí. (Al Rey.) Si be l' hi sembla
A Vostre Majestat, ara amaguémnos.
