covards a tots els homes la consciència;
i el nadiu vermelleig dels determinis
així s'esgrogueeix amb els reflexos
del pàl·lid pensament; i les empreses
de nirvi i d'ocasió, per a no veure-ho,
van desviant-se de llur curs i perden
fins el nom d'accions!... Sossega't,
ara. La bella Ofèlia!
(Entra Ofèlia.)
En tes pregàries, nimfa,
no oblidis mos pecats.
Mon bon senyor:
com esteu, de salut, d'ençà d'un dies?
Mercès, humils mercès: molt bé, bé, bé.
Mon senyor: tinc rebuts uns presents vostres que desitjo temps ha de retornar-vos, i ara us deman que reprengueu.
Jo? No:
jo mai us doní res.
Prou sé bé, mon senyor, que me'ls donàreu;
i, amb ells, paraules de tan dolça essència
que els feien molt més rics. Llur flaire fosa,
tornin a vós; puix per al cor que és noble,
pobra cosa esdevé el més ric present
si esdevé el donador indiferent.
Veu's-els ací, senyor.
