com per atzar, aquí també, amb Ofelia.
El seu bon pare i jo mateix (espies
autoritzats) ens mantindrem de guisa
que, podent veure-ho tot sens ésser vistos,
judiquem clarament el llur encontre,
i, segons es comporti, deduir-ne
si són o no penes d'amor les penes
que el tenen afligit.
Vaig a obeir-vos.
I tant debò, pel que a vós toca, Ofèlia,
que fos vostra beutat causa sortosa
de l'esquerpor de Hàmlet: vós podríeu,
si fos així, fer-me esperar de veure'l
retornâ a bon camí per vostra gràcia,
i a honor dels dos.
Així ho pogués, senyora!
Ofèlia, passegeu. Si us p]au, grandesa,
entrem-nos en retret. (A Ofèlia.) Llegiu eix llibre:
l'exercici devot pot ser l'excusa
de veure-us sola. Ben sovint som dignes
de blasme per això (sovint es prova);
car, amb rostre devot i pietoses
accions, ensucrem fins al diable.
(A part.) Massa és cert! Que coentes fuetades
em donen eixos mots en la consciència!
La faç d'una perduda, ben pintada,
no és més lletja, davall de sa pintura,
del que és mon crim sota dels mots que em pinto.
O pes feixuc!
