i envarat per la sang agrumollada,
fets carboncles els ulls, l'hellènic Pirrus
cerca el vell avi Príam.»
Ara seguiu.
Per Déu, mon senyor, que ho heu dit bé: amb bon accent i amb discreció.
Prompte el troba,
batent de prop als grecs. Sa vella espasa,
ja rebel a son braç resta allí on tomba
amb desgrat de manar. Desigual lluita
la de Pirrus amb Priam! Pres de ràbia
sabreja l'aire, i, amb el vent que aixeca,
el dèbil pare cau. Sens esma Illion,
sembla sentir-se d'aqueix cop llavores:
son cap encès fins a la base tomba,
i el sorollós esfondrament fa presa
de l'oïda de Pirrus, i sa espasa,
que anava a caure en la lletosa testa
del venerable Príam, resta en l'aire
erta. Talment com un tirà en pintura
Pirrus semblava; i, com aquell que es troba
indiferent de voluntat i objecte,
no féu res.
Mes com veiem sovint, abans del xàfec,
silenciós el cel, els grops immòbils,
els vents ardits callats, i abaix la terra
tan muda com la mort, i oïm de prompte
un tro espantable que els espais trontolla;
així, després de la quietud de Pirrus,
la venjança el desperta, torna a l'obra.
I mai caigueren els martells dels Cíclops
sobre les armes del déu Mars, forjades
per a durada eterna, més de pressa,
que l'espasa de Pirrus sangonosa
