i ell s'afinés. Llavores va deixar-me;
i, amb el cap sobre el muscle fet enrera,
com si no es servís d'ulls per fer sa via,
sens mirar-la arribà fins a la porta,
i a mi llambreguejant-me fins a l'últim.
Vina amb mi; jo del Rei aniré en cerca.
Aqueixa, no té dubte, és la follia
d'amor, que amb sa braó tan virulenta
a si mateixa es destrueix, i porta
la voluntat a les majors copdícies
desesperades, més que no cap altra
passió que romangui sota el cel
per afligir nostres naturaleses.
Ho sento. Mes digueu: ¿és que, abans d'ara,
l'heu tractat... li haveu dit paraules dures?
No, mon senyor; mes, tal com vàreu dir-me,
li he tornades ses lletres, prohibint-li
que s'acostés.
Això l'ha tornat boig.
Me sap molt greu que amb més atent judici
no l'hagués observat. Jo em figurava
que era un caprici, i vaig volê el naufragi;
mes, pel Cel (damni Déu la gelosia!),
veig que és tan propi, a nostra edat, de perdre'ns
anant del que pensem sempre al darrera,
com és cosa comuna, entre gent jove,
poca discreció. Vina amb mi: anem-nos-en
a veure el rei. Això cal que ell ho sàpiga;
car, si el calléssim, bé pot ser pitjor
amor ocult que conegut amor.
