Jureu. (De sola terra.)
Hic et ubique? Anem enllà, llavores.—
Veniu ací, senyors. Sobre ma espasa,
jureu un altre cop, les mans esteses,
no parlar mai del que heu sentit.
(De sota terra.) Jureu.
Ben dit, vell taup: ¿Saps foradar en terra,
tan prest? Bon sapador!... Senyors, tornem-hi.
O dia... i nit! Això és estrany i em pasma!
Doncs fes-li, com a estrany, bona rebuda.
Hi ha més coses, Horaci, en cel i terra,
que en ta filosofia somniades.
Mes... veniu.
Jureu ací altre cop i el Gel vos aidi:
per fosc i estrany que repareu que em porti
(com tal volta més tard resoldré fer-ho,
afectant que em reprèn antiga dèria),
jureu que mai, veient-me així, vosaltres,
ni removent el cap, ni alçant els braços,
ni deixant escapar frases dubtoses,
com: —Bé, ja ho sé, o — Si volgués, podria...
o — Si hom pogués parlar..., o — Què em dirieu!
o altres formes ambigües de fer creure
que sabeu mon secret, mai heu de dir-lo;
i que en vostres treballs la Gràcia us valgui.
Jureu.
Jureu. (De sota terra.)
