De dalt de mon. amor, sempre tan digne
que mai deixà sa mà la que vaig dar-li
ni es deseixí dels juraments de noces,
caure sobre un mesquí tan miserable
i de dons naturals, sens comparança
amb els que jo tinguí!
Mes, tal com la virtut no es deixa vèncer
ni que amb formes de Cel la rondi el vici,
la luxúria talment, enc que lligada
a un àngel esplendent, no se sacia ,
en llit del Cel, sinó entre podridura.
Mes crec sentir el ventijol de l'alba:
dec abreujar. Feia al jardí una sesta
com de costum, passat un poc migdia,
quan, segur d'aquella hora, entrà ton oncle
i en el trau de l'orella va vessar-me'n
amb un fiol de maleïdes herbes,
el suc llebrós: de tan terrible efecte,
que, apoderant-se de la sang humana,
subtil i prest com l'argent viu, recorre
el cos sencer per sos canals i portes,
i, amb vigoria ràpida, destria
i amatona, talment com fan les gotes
de l'àcid en la llet, la sang més bona,
la més llisquenta sang; i així, amb la meva,
en un moment, una sarnosa escata
va llatzerar amb pestilent sutzura,
mon cos sempre tan sa.
Així fou com dormint, per mà fraterna,
vida, reina i corona perdí alhora;
i, en la plena florida de mes culpes,
sense preparació, ni unció, ni auxilis,
ni examen penedit, haguí d'anarme'n
amb tots els meus pecats sobre ma testa.
Horrible, horrible, horrible, quant horrible!
