No, mon senyor!
Per què? Què n'haig de témer?
De ma vida, no en dono ni una agulla;
i, ara a l'ànima meva, ¿qué pot fer-li,
essent, com ell, cosa immortal? Em signa,
cridant-me, un altre cop: vaig a seguir-lo!
¿I si us atreu; senyor, fins dins les ones,
0 al cim espaventable d'eixes roques
tallades sobre el mar, que és a llurs plantes,
i allí, mudant-se en una forma horrible
que us enterbolí la raó serena,
se us enduu tornat foll? Senyor, penseu-hi.
Eix lloc, sens més que ser-hi, dóna vèrtigs
a qualsevol cervell, per tal de veure's
a tanta alçària sobre el mar, sentint-lo
bramular a davall.
Segueix signant-me.
Camina: et seguiré. Les mans a fora!
Tingueu seny. No hi aneu!
Mon fat em crida,
i el nirvi més menut del cos se'm torna
més fort que el nirvi del lleó nemeu.
Encara em crida. Cavallers, deixeu-me,
o d'aquell que em deturi en faré una ombra!
Enrera, vos he dit!... Anem: segueixo.
