Que els precs no es perdin de la teva mare:
resta amb nosaltres, Hàmlet; no te'n vagis.
Faré, senyora, en tot, per obeir-vos.
Ve'us ací una resposta bona i bella:
sigueu com nòs mateix a Dinamarca.
Anem, senyora, anem. Eix voluntari
gentil consentiment, com un somriure
se m'ha ficat al cor: per festejar-lo,
avui no beurà el rei, ni una vegada,
sens que el canó més gros ho conti als núvols;
i, així que buidi el veire, una altra volta
retrunyiran els cels, retornant l'eco
del tronar de la terra. Anem, aneu-vos-en.
!Ah, si aquest massa... massa sòlid cos
es desfés, i es fongués, i es fes rosada!
o si l'Etern no hagués dictat precepte
contra el fer-se a bocins!... O Déu! que inútils
i eixorcs i revellits i fadigosos
tots els usatges d'aquest món em semblen!
Lluny, lluny! ben lluny! Es un jardí d'herbotes
que granen abundants: sols hi ha collita
d'allò que ja és de si, groller i fètid.
I en això som vinguts! tot just dos mesos
que fa que és mort!... (no tant: ni dos encara!)...
un rei tan excellent, que, en comparança
d'aquest, ell era Apol i aquest un sàtir;
i amorós amb la mare en tal manera,
que ni als aires del Cel els consentia
que toquessin sa cara amb tacte rúfol!
Cels i Terra! Caldrà que me'n recordi?...
