No en dubto. Adéu de cor.
I vós, Laertes,
quines noves porteu? Vàreu parlar-nos
d'alguna petició: doncs de què es tracta?
Sent posada en raó, ¿no podeu dir-la
al rei i resteu mut? ¿Quin prec, Laertes,
em podeu dirigir que jo no en faci
ofrena meva tins que demanda vostra?
El cap no té amb el cor més pròpia vida,
ni es serveixen millor la mà i la boca,
que el tron de Dinamarca i vostre pare.
Què desitges, Laertes?
Amb respecte,
que em doneu, mon senyor vostra llicència
per tornar-me'n a França, d'on vinguí
a Dinamarca sols a fer mon deure
el jorn que us coronàreu; i us confesso
que el deure ja complert, tots mos desitjos
i pensaments miren de nou a França,
i humil us en deman perdó i llicència.
Vostre pare ho permet? Què hi diu Polònius?
El permís, mon senyor, ha anat forçant-me'l
amb un pregar tan perfidiós, que, a l últim,
el seu desig he segellat, per dèbil.
Permeteu-li partir: vos ho demano.
Escolleix-te, Laertes, l'hora bona;
disposa de ton temps; ta gentilesa
que te'l faci despendre com et plagui.
Mes ara, Hàmlet, mon cosí, mon fill...
