rompo els segells de sa més greu comanda;
i allí, Horaci (o reial truaneria!)
una ordre rasa vaig trobar, guarnida
amb raons diferents (la cura gran
del bé de Dinamarca, i d'Anglaterra,
amb... quantes de negrors sobre ma vida!)
per tal que amb diligència, sens torbar-s'hi
ni per esmolar l'eina
em llevessin el cap.
Això és possible?
Vet ací l'ordre: amb més vagar llegeix-la.
Vols sentir, doncs, el que vaig fê aleshores?
Vos ho prego.
En veure'm enxarxat de vilanies
(abans que mon cervell pogués fê el pròleg,
ja l'obra començava), vaig asseure'm;
vaig rumiar una ambaixada nova;
la vaig escriure bellament: jo em creia,
altre temps, com els nostres estadistes,
que el fer la lletra clara era de baixos,
i molt vaig afanyar-me per a perdre
aqueix coneixement; mes ara, Horaci,
m'ha fet un gran servei. ¿Vols que t'ho conti,
ço que escriguí?
Mon bon senyor, digueu-m'ho.
Doncs una greu requesta del monarca
dient que tributària l'Anglaterra,
perquè dugui l'amor la palma entre ells;
