Rellamp! diga'm per ella què faries.
Plorar? lluitar? no menjar res? desfer-te
a bocins? sadollar-te de vinagre?
menjar-te un cocodril? Só prompte a fer-ho.
Véns a fè el ploricó? vols fer-me cara
amb això de botar dins de sa fossa?
Enterra't viu amb ella, i jo m'hi enterro.
I, puix has fet conversa de muntanyes,
que amb milions d'acres de terra ens colguin
fins que al damunt senti que el cim s'abrusa
a la zona del foc, i sembli l'Ossa
petit com a berruga! Què et pensaves!
Si volies cridar, jo m'escridasso
tant com tu.
Tot això sols és follia,
i així l'accés per uns moments el guanya:
després, pacientó com la coloma
que cova, tot just nats, sos pollets rossos,
seurà mut i entristit.
Senyor, oïu-me:
per quin motiu m'heu de donâ aquest tracte?
Jo sempre us he estimat; mes no en faig paga:
faci el que vulgui Hèrcul mateix, el gat
miolarà, i el gos complirà el fat. (Ix.)
Et prego, bon Horaci, que el segueixis. (Ix Horaci.)
(A Laertes.) Ta paciència augmenta, recordant-te
del que anit vàrem dir: durem les coses
segons l'empenta d'ara. (Esposa meva,
procureu que al fill vostre algú el vigili.)
Eixa fossa tindrà viu panteó:
prompte veurem del bon repòs les hores:
cal ésser pacient fins aleshores.
