com sirena, algun temps l'han sostinguda,
cantant sempre retalls de cançons velles,
com si esment no tingués del que passava,
o fos un ésser ja nascut i apte
per a aquell element; mes no podia
durar-li molt, sinó fins que ses robes,
feixugues de tan beure, s'emportaren
a la pobra infeliç, dels cants dolcíssims,
a la fangosa mort.
Ai! és negada!
Negada, sí, negada!
Ja tens massa aigua tu, ma pobra Ofèlia,
i, per tant, no més plors: me'ls prohibeixo.
Mes no hi podem fer res: naturalesa
no muda de costums ni es preocupa
que digui ço que vulgui la vergonya.
Quan passin eixes llàgrimes, de dona
ja res no em quedarà. — Senyor, adéu:
tinc mots de foc que aixecarien flames
si no me'ls ofegués aquest plor neci.
L'hem de seguir, Gertrudis. Quins esforços
he hagut de fer per aplacar sa fúria!
Però em temo que això el tornarà a encendre:
cal, doncs, seguir-lo.
