L'altre motiu de no acusar-lo en públic
és que boi tot el poble se l'estima;
i el poble, submergint en son afecte
els crims del príncep com les fonts aquelles
que trasmuden en pedra el que era fusta,
transformaria els seus grillons en gràcies;
i els dards meus, d'una fusta massa frívola
per un vent tan furiós, retornarien
a mon arc sens atènyer mon objecte.
Mes així jo he perdut un noble pare,
i en cas de desesper és ma germana,
tan excellent, si és que encar val l'elogi,
que no hi ha hagut una altra en tots els segles
amb tals perfeccions! Caldrà venjar-la.
No hi perdis pas el sòn: no has pas de creure'ns
d'una estofa tan fluixa i tan grollera
que si gosat les barbes ens sacseja
cap perill, ho prenguem com si tal cosa.
Prompte en sabràs molt més. An el teu pare
l'he estimat prou, i jo també m'estimo;
i crec que això t'haurà de fer compendre...
Què passa?
Mon senyor, són lletres d'Hàmlet:
per vostra majestat i per la reina.
D'Hàmlet? Qui les ha dut?
Segons em diuen,
uns mariners, senyor. Jo no els he vist:
me les ha passat Claudi; i a ell l'home
qui les ha dut.
