Pàgina:Hàmlet (1920).djvu/13

HORACI

Un polsim pot torbar l'ull del judici.
Al temps més gran i victoriós de Roma,
un poc abans de caure el potent Juli,
es buidaren les tombes, i els cadàvers,
embolcallats, escridassant xisclaven
per les vies romanes; varen veure's
estels d'encesa cua, fonts sagnantes,
taques al sol; i la humitosa lluna,
que té a l'imperi de Neptú tal força,
patí un eclipsi com si fos ja el dia
del Judici final: iguals anuncis
de terribles events (com precursors
averanys del destí, com a prenunci
del mal que se m'acosta) cels i terra
els han fet evidents en nostres climes
i entre nostres paisans.
 (Torna el Fantasma.)
 Mes... oh! silenci!...
fixeu's allí! mireu-lo com retorna!
Vaig a barrar-li el pas, ni que m'abrasi.
Para't, il·lusió! Si tens cap mena
de paraula o de so per fer-te entendre,
parla'm;
si qualque bona acció convé que es faci,
que et pugui a tu alleujar i a mi salvar-me,
parla'm;
si saps d'algun mal fat que espera al regne,
i amb un avís a temps l'en pots fer lliure,
digue-ho!...
i si és que feres arreplecs, en vida,
de tresors mal guanyats, i vas colgar-los
al ventre de la terra, per qual cosa
es diu que els esperits moltes vegades
aneu errants després de morts, pots dir-m'ho.
 (Canta un gall)
No et moguis! parla!... Bon Marcel, detura'l!