Àngels, aideu-me! Provaré! ¡Flecteu-vos,
genolls rebels! I tu, cor meu, on vibren
cordes d'acer, ablana't com si fossis
de tend rums de l'infant que ve de néixer.
Tot pot acabar bé.
Ara ho puc fer ben bé, puix ara prega
i ara he de fer-ho. I se'n va al Cel, llavores!
I així resto venjat? Cal deturar-s'hi.
Un vilà mata al pare; jo, en retorn,
son únic fill, a aquest vilà, el trameto...
al Cel!
Mes això és mercè i paga, i no venjança.
Ell matà al pare entre els enfits de gola,
florint, com saba al maig, totes ses culpes;
i el càstig, fora el Cel, qui pot saber-lo!
Mes, per l'ocasió i nostres judicis,
deu ésser força greu; i ¿jo em creuria
venjar-me bé d'aquest, ara, matant-lo
al bell moment que ell es netejà l'ànima
quan ja és bo i saonat per deixà'l viure?
No! no, mon glavi!
Cerca un temps més horrid,
que siga irat, en sòn d'embriaguesa,
en les folgances de son llit d'incest;
jugant, jurant o executant tals coses
que no deixin remei per a salvar-se.
Escomet-lo llavors perquè cossegi
al Cel amb sos talons, i que damnada
pugui mirar-se l'ànima, i tan negra
com l'infern on caurà. — La meva mare
deu frisar-se esperant.—No t'és metgia,
el que faig: sols prolonga ta agonia.
