L'hora d'esmorzar era d'un recreyo molt delitós per ell y graciosa distracció pel qui l'observés. Exía al mitx del carrer en mànegues de camisa, ab unes calses de drap tan amples y unes arrugues tan folgades, qu'algun mofeta suposava qu'en lloch de trinxa anavan pel sistema de barreta y anelles, que'ls plechs podían córrer ensà ò enllà com una cortina. Portava en la mà esquerra un plat ab curull de corals y esmeraldes, ¡tan goig feyan lo pebrot y les olives regaloses d'oli y'l tall de bacallà ros com un riell d'or! Sota de aquexa riquesa, y en la matexa mà, com si'ls dits li fessin de prestatge, hi tenía'l tros de pà, la forquilla y un rave de fulles pomposes; qu'era verdadera confusió vèurel treure tan aviat la forquilla, enastar un tall, y desarla tot seguit per poder pendre'l mos de pà y sens destorbarse acudir al acompanyatge y tornarlo allí sota; rependre la forquilla, clavar llansada al pebrot, desar l'ey-
Pàgina:Gent de casa (1906).djvu/9
Aquesta pàgina ha estat validada.
