compromès fent respectar la lley y la consuetut, y al travessar los carrers de Barcelona sent obgecte de curiositat y sorpresa , la vergonya que li anegava l'ànima li anava pujant als ulls desfeta en llàgrimes.
Allí passà mesos... ¡y quina desditxa la de l'amorosa esposa y'l tendre fillet!
— Que ciegue mi hijo, antes no me vea en semejante afrenta! — deya a la Madroneta quan li portava roba a la presó.
Y'l nen, ansiós, preguntava a sa mare: — ¿Quan tornarà'l papà?—
A la fi, tornà a casa, vestit de paysà. Ni gosava mirar al seu fill, que podia més la pena de la seva deshonra que la tendresa del seu amor.
Rès més: llàstimes y condols. Si les passades alegries retornan escadusseres en aquella casa, en Perlado de sobte's posa serio, recorda que ha estat a la presó, sa vivesa andalusa s'esmortuheix, y la tristor sombreja aquella cara d'home honrat.
