A casa s'hi va conèxer; varem comprar tres matalassos, qu'al principi fins tenía por de caure del llit; quan mirava a terra ¡no la veya poch avall! lo cap me rodava! Ja'n son de plànyer los que's llevan tart! ¿qui es que s'axeca, si tot se li enfonza y tot va a fals escayre? jo crech que la llana fins ofega les hores del rellotge! La dòna sempre venía ab paquets sota'l bras: un día era un jòch d'estoballes; altre, un mocador de merino, y faldilles y vestits per la nena, y corte de pantalons, y cortina pel balcó, una madrilenya per mi, sach de panyo per ella... «Míra, Caterina, que'ls diners no's donan, ¿que't pensas que son de goma?» No va parar fins que va tenir escaparata ab la Mare de Deu, ab ceptre y corona de plata. Axò li vaig fer posar jo: la portava de llauna; ¿que va de bò? ¿que té de fer la comedia la Mare de Deu a casa? No'n vull de quincallería;'l qui no pugui mantenir Sants, que no'n tingui. Per férloshi fer papers ridícols, guarnits com un quiero y no puedo, que'ls comprin pintats.
Pàgina:Gent de casa (1906).djvu/259
Aquesta pàgina ha estat revisada.
260
emili vilanova
