Pàgina:Gent de casa (1906).djvu/256

257

¡la grossa!

que son pare s'ha jugat los diners; que'ls hi servexi d'escarment.»
Y axò, cridant, devant d'ells, que no m'ho envià a dir. No hagueras sentit ni una mosca; ningú piulava, ni jo tampoch, Felip, y conto ser un home. Vèt aquí qu'axò es per l'estil de quan se sublevan los quefes, que fusellan als indivíduus...
«Les criatures,—me va respondre la Munda,—les governo jo. Vésten a la fonda, tu, a fer lo maco.»
Noy, me'n vaig tornar a l'obligació; la cara'm queya de vergonya. Tenía culpa y vaig callar, que si no es axís ¡a mi la dona repèndrem! ja pot ser tan granadera com vulgui, que si es home, de la tanda de revessos que li descambiava a la cara, li posava les galtes com un cartipàs d'escriure solfes! Y aquest any a casa nostra no s'ha celebrat Nadal; ¡malviatge la de Madrid y com no's va esbotzar lo bombo y no's varen fondre les píndoles de la sòrt. ¡No'm trigarà poch ni gayre a passar l'any! Lo primer que'm torni a comprometre, si caso un duro ab tal número, ò si vull fer companyía ab tal altre dècim, li endresso un cinquillo,