Pàgina:Gent de casa (1906).djvu/223

—Aquesta sí que l'ha guanyada, — contesta en Peretó. — Es la flaca comuna, tant se val que siguin catalans com d'Extremadura. Parlant de mi no rich.
—Vos — seguí dient aquell senyor serio, — us quexeu per lo que critica, y jo'm ressento de lo que'ns alaba; per que ho fa ab una cantarella y un dexo irònich com si volgués advertir als lectors qu'ells matexos restin les tares de totes les maravelles que'ls hi compta haver vist a Barcelona. Y les seves alabanses, de tan extremades, unes resultan falses y altres ridícoles per nosaltres. Veyèu: per ponderar l'idea de la devoció que aquí sentim per l'Arcalde senyor Rius y Taulet, assegura que si's proposés axecar una torre més alta que la d'Eiffel, los barcelonins no sols l'ajudarían ab capitals y inteligencia, sinó qu'un cop llesta, entusiasmats, fins n'hi hauría que s'hi tirarían daltabaix. D'aquesta broma, treta l'exageració, que pot fer riure, cal reparar que per ara ni Catalunya ni Barcelona han tingut de fer bufonades de volatiner per lluhirse y cobrar fama d'emprenedores, en-