d'ull unes damiseles qu'hi hà a Reus, potser farían fira. No més cercan empletas y gent que no parli com nosaltres, per casarse. Son quatre y fan goig: plenes, revingudes, molt ben parlades. A la mare li diuen la Galera, a la tía Galerí, y a les dues noyes de Tartanetes.
Ja'n farían de planta posades allí dalt, que diu que passejan les senyoretes; aquexes may son a casa; tot lo día bellugan lo rumbo per ciutat.
...¿Y no'ns les roban, sabeu per què? Per que hi hà un pero.
Ja poden escoltar les senyores y senyoretes, que no gasta treves ni s'enfonda ab cerimonies cumplimentaries: parla clar y rústich y sense miraments ni cortesía. Diu que les catalanes tenen la veu d'homenot, mostatxuda, soldadota, poch armoniosa y basta, que les desparensa en tals termes, que per axò no han fet irrupció les colles de corridos madrilenys que'ns havían de robar totes les donzelles, dexantnos en la major miseria y en tal estat de desespero y migransa.
Ni axò es lo fet de la veritat, ni cap carrutaco d'allí dalt es capàs de
Pàgina:Gent de casa (1906).djvu/220
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
