tades; sinó qu'es un ponderador exagerat y sempre se'n va als extrems.
—Vègi, —'m digué presentantme la carpeta de la Ilustración. — Ara deyam d'un senyor de Madrid, que ha estat de passa-volant uns quants díes entre nosaltres, y'ns pinta la ciutat de Barcelona que per mi es una disfressa. Tíngui, entérisen vostè mateix.
—Nó, ja ho vareig llegir. Va enlluhernarse, ell mateix ho diu; y després, està clar, tot ho va veure embotornat y fòra de mida.
—No m'hi convinch; lo qu'a nosaltres, los comparets y'ls treballadors, nos diu, no es de recibo.
—¿Qu'us manca al respecte? — preguntà un.
—No es aquesta; de modos y bones paraules, ja'n té. Però, vol retratar als catalans y troba que semblem lleons, però que no'n som; que més aviat semblem gossos del Monte de Sant Bernat. ¡Quínes semblanses tenim y no'ns en adonavam! Debem ser de la terra dels xatos. ¡Nosaltres!... que si algun defecte corre es trobar algun qu'altre ab lo cartabó
Pàgina:Gent de casa (1906).djvu/214
Aquesta pàgina ha estat revisada.
