entremesos tot d'una, convertíntloshi la taula en una espècie de Virreyna de pisa fina,'l qui s'ensopega a estar distret com lo nostre amich, no més té que cantar y cusir sense necessitar mestre de sala per fer disbarats.
Alguna vegada l'he trobat-sol-y vern en un reco del Cafè Nou: com més ò menos tothom té propensió a la melancolía, les nostres converses han sigut tristes; los plats eran retirats sense tastarlos, dexant uns claros difícils de tornarà omplir; l'ampolla de vi's quedava a mitx ayre com si portés glassa al sombrero; tots dos restavam bona estona en silenci.
— ¿Per què no fas un pensament, Peyo? — li deya jo; — ¿per què no ixes d'aquesta vida solitària, que ni sols un sentimental gosset tens aquí a la vora que't distregui fent joguines ab la cua, ò que t'acompanyi siquiera per tirarli l'aleta de perdiu que no apetexes, un trist crostonet de pà, ò
una lamineta del formatge que tu refusas y ell ne faria gran festa coleccionantla ab altres ilustracions
