seu estil hi hà riquesa de frases y de conceptes; es a dir, prodigalitat andalusa y concisió catalana. Per exemple: si'l fill del Betis..., posèmho per interessos; ja que va de paritat, fem córrer moneda. Lo andalús, donchs, dirà: tantos miles reales. Ell ab menos frases esmersa més capital, per que no més parla de dobles de quatre. O d'altra manera. Si l'andalús saludés a una damisela molt hermosa, ab tota aquella retòrica de donayres com: bendita sea su lámina y sus perfiles, suspirito de la hermosura, que es V. otro pasmo de las dos secilias; ell, li dirigiría sa mirada penetrosa, baxaría de l'acera per cedirli'l pas y, posant dos dits a l'ala del sombrero, esclamaría baxet com qui fa una confidencia: ¡Viva la Reyna!... Y jo opino que de pasmos poden passarne de tant en quant per les aceres: mes, de Reynes, ¡ah que poques!
Aqueix garbo aristocràtich lo conserva sempre; podría dirse, quan escriu, que va de gran toilette ò qu'es-
