Acabat lo modest sopar, que per ells fou suculent festí, se despediren los testimonis, y'ls dos esposos se quedaren sentats a taula. La Quica, ab los ulls baxos, s'entretenia caragolant y descaragolant la punta de les estoballes. Lo llum feya mala cara. En Ciril-lo, capficat, xuclava'l
cigarro y posàntsel vora'ls llavis avivava la brasa ab bufades qu'exían plenes de fum. Semblava que l'un y l'altra cerquessin pretext de distracció pera enquibir la mirada que no gosavan dirigirse. Al cap d'una estona, en Ciril-lo's ficà la mà a la butxaca, tragué'ls diners que hi tenia, y quedà repensés, com passant comptes.
— Mira, Quica, —va dir extenent la mà, y ensenyantli les monedes;— es la nostra riquesa del dia de nuvis: ¡una pesseta en plata y vint quartos!...
— ¿Y la salut que tenim? — respongué ella axecant la vista y enlluhernantlò ab una mirada plena d'amorosa resignació.
