n'estich capolat, y la de casa més que jo. Ab lo conqué que m'ajuda y també hi posa'l coll.
— Què predicas, què predicas! no't van treure mal motiu; — va dir en Ciril-lo presentantse de sobte.
— Ola, noy. Rès, que feya certes reflexions a la Quica. Ja veuràs, qui més hi sàpiga que més hi diga. ¿No
es aquexa la qüestió? Ey, no faltant, y dient allò qu'es decorós.
— Vaja, anèm, que ja hi som tots; — digué en Ciril-lo passant endavant.
— Per que, — seguí dient lo Diputat, agafant pel seu compte a n'en Pedassets; un home té la obligació
de ferho avinent: es un amich lo qui's sacrifica, y abans de que li posin lo visto bueno's deu advertirlo. ¿Tinch rahó ò no la tinch?...
— Be... sí... però, mira qu'aquells ja son al altar, — digué en Pedassets entrant poch a poch a l'iglesia.
— Es que jo'm recordo d'una paraula que'm va dir lo pare abans de casarme, y ha sortit certa. «Noy, càsat, qu'aniràs nèt y apedassat.» Que't dich, mà, que no's va errar ni de mitx gruix. Tota la vida he anat
Pàgina:Gent de casa (1906).djvu/147
Aquesta pàgina ha estat revisada.
