s'ho valían; però ara'l senyor Antonyito (crech que descendeix d'americanos, y per axò li minvan lo nom; tal vegada s'haguera tornat ètich si l'hagués hagut de portar sencer) nos compareix ab un gos petener que li deuría vendre un gitano com una esquisitat. ¿Y'n vol d'escàndol y de grinyols? sempre sembla que'l trepitgin. Com es cadell, anyora la mare, y nit y dia es un desfici; li han de tenir un rentamans plè d'aygua a la vora del morro per que no se li assequi la gola. Nosaltres no podem cloure l'ull. Jo no m'hi barallo més ab aquell entecat, no fos cas que se m'hi quedés al bò de la disputa. Al Arcalde no'l vull anar a trobar, per que sembla un Si senyor: «Ja ho arreglarèm, déxiho estar per mi,» y al cap de vall no fa rès y qualsevol me'l tomba: es del derrer que li parla; no serveix per tenir la vara.
Ara crech que tindrèm qüestions, un verbal, per que diumenge hi va haver un pas de comèdia. A aquell lladrayre feya bona estona que no se'l sentia. Gracies a Deu,—vaig dir jo,—potser li han donat dormitori. Però, amigo, al cap d'una estona,
Pàgina:Gent de casa (1906).djvu/118
Aquesta pàgina ha estat validada.
