Pàgina:Gent de casa (1906).djvu/117

«¡Sastrinyoli!»
Vèt aquí la paraula més forta que'm va dir; la seva dòna'l va fer entrar tot seguit a dins per retornarlo ab una beguda de María Lluisa y aygua del Carme per veure si li passava'l tremolor. Bueno, aquesta va ser la primera. La cotorra, vull dir la seva dòna, no's va sentir més. ¡La bestiola ray! ella hagués enrahonat, que potser nos hauría distret. Crech que va morir d'un enfit de sigrons y la va fer dissecar per un aficionat que'ls la va retornar bo y geperuda, que no la volían admetre per cap estil ni la reconexían per seva. Cà! hi va haver un sacramental que s'hi podían llogar cadires. L'endemà, per distreures, ja tenían afillat un gos brinxet ab una vista tan carregada y vermellosa que feya angunia de mirar. Ella li feya petons y li rentava la llana ab sabó del fi; lo seu senyor se feya pendre'l terrosset de sucre de la boca. Jo deya: ¡veyàm si un día, d'una brivada se li endurà una llenca de nas! Com qu'es lo que li treu més ufana de la cara!... Ab aquest gos falder, com aquell; encara'ns hi feyam uns tips de riure que