— Àngela, aquestos son, sí senyor; ja veig que m'ha entès. Una... ¿còm ha dit que'n diuen d'una quexa?
— Segons y comforme; però, no'ns emboliquem; sí senyor, una gazetilla.
— Y que fos més forta que les de sis y mitx; ¿enten l'idea?
— ¡Prou! ab dotz'anys que trafiquejo ab axò del diari, no hi haig de entendre! Tan be com ells.
— ¿Quí vol dir?
— Los qui'l fan, los senyors de la redacció; que, axis com no tinch lletra manuscrita'n tingués, ab les noticies
qu'inquirexo y les coses que veig passant lo diari, tota la primera plana la voldria omplir ab feyna meva. Però, ara, fillet, los que som tontos... — per que la lletra es la sòrt de la persona.— Jo tinch les meves opinions, que no les amago; jo no so republicà, ni carlista, ni manco, ni de la esquerra. So dels lleyals ¿m'enten? que'ls que governin governin be, y una protecció a la clase obrera, y'l que la fassi, requisitòria al acte y que la pagui segons l'article que marqui la lley. La lley, sempre dreta com una corda, y fuetada al que se'n aparti un gruix de duro. ¿Què
Pàgina:Gent de casa (1906).djvu/111
Aquesta pàgina ha estat revisada.
