Pàgina:Francesc Palanca - Un niu d'enredros.pdf/8

Aquesta pàgina ha estat validada.
Anchel.   Mirant que tardaba

no m'ha volgut esperar:
deixi el recao, y cuant vinga
la chica, com vosté sap,
durà l'avís.

Rosal.   Ay, que ganes!...
Anchel. Vamos...
Rosal.   No es un gran treball

tindre marit com Deu mana
y no poder esclamar:
«Soc muller y eixe mon fill?»

Anchel. Cuant manco s'ho pensarà...

Venint trovi á D. Emilio.

Rosal. Què t'ha dit?
Rosal.   Res ha lograt

en Madrit sobre l'indult
que li busca al seu papá.

Rosal. De veres?
Anchel.   Tal me hu ha dit.
Rosal. Vamos, som molt desgrasiats!

Y Adolfo?

Anchel.   Tan grós y guapo,

segons m'ha dit mon cuñat.

Rosal. Qué gran sórt que ta chermana

mos hacha pogut salvar!

Anchel. Y criar dos chics á un temps;

al de vosté y á Pascual
el meu nebot.

Rosal.   Y tan grósos!
Anchel. Y qué róchos, y qué blancs!

yo hu crec: te dos chiqui-traules,
que son melons de to-l'añ!

Rosal. Qué ganes tinc d'abrasarlo!
Anchel. Tan pronte com hu vorá.
Rosal. Ay! cóm pagarte els favors!...
Anchel. Baixe la veu...¡Qui fa cás!...

La vullc com á les ninetes
dels meus ulls, y no es estrañ,
que idolatrantia y costantme
que son ante Deu casats,
hacha fet tot lo qu'ha fet,
pues volentla es natural.

Rosal. Abrásam.
Rosal.   No sent aixína

¿creu qu'estaria aguantant
els requiebros de son tío
mes vell qu'el pont de la Mar?

Rosal. Conque, encara?...
Anchel.   Tut, tut, tut!