Pàgina:Francesc Palanca - El Sol de Russafa.pdf/8

Aquesta pàgina ha estat validada.
Pepa. ¡Sènto! Sènto!
Sènt. ¡Tú ensomies!
Pepa. Díguesme la veritat:

per Deu, no em fases patir;
mira qu'em vach á morir
si se que tú has desertat.

Sènt. No t'asustes, ánchel meu;

ningun perill m'amenasa;
cuant estic pròp de ta casa
m'ampara, m'ausilia Deu.
Fa sis dies que arribí,
Pepeta, en lo rechiment
á Valensia, y al moment
m'en vaig vindre capasí.

Pepa. ¿Pero no corres perill?
Sènt. Ningú. (Tingamla engañá)

Tinc permís de capitá
qu'em vòl lo mateix qu'un fill.

Pepa. Ay! aixó em deixa tranquila.

Sènto, que de tanta pòr
me paregué qu'en lo còr
me s'enroscaba una anguila.

Sènt. Díguesme: ¿em vòls lo mateix

qu'avans d'anar soldad yo,
Pepeta?

Pepa. Lo mateix, no:

te vullc mes, qu'el amor creix.
¿Olvidar els teus henchisos
y les paraules aquelles...?
No: si et volguí tres barselles,
hara et vullc trenta cafisos.

Sènt. ¿Aixó es sèrt?
Pepa. Molt. ¿Y per qué

tú á mí esta pregunta em fás?
¿N'os pòt saber?

Sènt. Tú eu sabrás.
Pepa. Esplicat.
Sènt. M'esplicaré.

Sé yo qu'en lo So Cheroni
ta mare pensa en casarte;