Pàgina:Francesc Palanca - El Sol de Russafa.pdf/26

Aquesta pàgina ha estat validada.
Té la tehua veu endigna.

Sènto, que pareix que tinga
dins de la boca un pastís.
Sènto, en paráules tan dòlses
de tal modo m'alusines,
Sènto, que les coques fines,
me chòrren hasta pels colses.
Sènto, cuant obris la boca
pera dir cuatre rahons,
Sènto, tinc satisfacsions
com si mastrullara coca.
Sènto, si un chemec el còr,
té, qu’al ánima li aplega,
es un suspir que s'antrega
en busca del seu tesòr.
Y eixe tesòr tan volgut
es, Sènto, Sènto amorós,
Sènto, el Sènto mes hermós
de to los Sèntos qu’hagut.

Sènt. Calma el teu pit, vida mehua;

reposa así, y un moment

(S,asenten en lo banc que ya baix del ábre.)
olvide el teu pensament

si alguna sombra en ell crehua.
¡Ah! ¿No es sèrt, ánchel d'amor,
qu’así tan prop d'esta reixa
es dólsa la nostra queixa
y així respirem millor?
Eixe aire pur qu'el perfumen
de Mach flors de mil colors,
arruíxant chorros d'olors
que no senten els que fumen;
olors que no tinc charúmen
pera esplicarles, siñor;
y eixe cuadro encantaor
que dins del meu còr penetra,
¿no diu clar, millor qu'en lletra,
qu'está respirant amor?
¿Y eixe ruido qu'el vent
arreplega entre moreres,