Pàgina:Fé (E.Lozano) - El Pensamiento de Valencia (1858).djvu/2

Y quin gòig cuan plorem sense consuelo
Qu'els nòstres plòrs d'allá tan alt ascoltes
Y que vajes, Senyor, les nostres llágrimes
Piadós arreplegant!
Cuant este mon tan vá y tan miserable
De la nòstra pobrea els ulls aparta
Y posantlos en l'òr y en l'apariència
En menys la virtut té;
Cuant entre tots els sers que nos rodejen
Ni ú hiá que nòstra mala sòrt complaynga
¿Quina resignació ni quin consuelo
Tindriem sens la Fé?
¡Oh, bòn Deu! tèrra y cèls mil y mil vòltes
La teua pietat santa beneixquen,
Que al ánima aflijida Fé donares;
¡Gran dò com de ta ma!
La Fé que al desdijat li promet dijes,
La Fé que á qui no veu de llum el òmpli,
La Fé sagrada que lo còr alegra
D'aquell qu'es bòn cristiá.
La Fé, süau, dolçísima esperança
Que cau del cèl com pluja beneída
Sobre l'hòme que trist plòra en la tèrra
La seua mala sòrt.
Ses llágrimes copioses téndra eixuga
Y fá que sonrient les beneixca;
Ancla que al desvalgút sosté en la tèrra
Del cèl mostrantli el pòrt.
Yo crech en Tú, Senyor; l'ánima meua
Tocá del teu amor plega ses áles,
Y en tèrra ajenollat humil adòre
A Tú, gran Deu, U y Trí:
Teu es lo primer ¡ay! que doní al naixer,
Y teu també mon dolç primer sonriure,
Y sontant ton sant nòm en los meus llàbis
Má vida dará fi.
Benito Altet.