y la boca per aball:
en gran primor y destresa
comensen à repicar
damunt de les mehues anques,
tan bellament els timbals,
que als crits grans que yo pegaba
y al ruido del tabal,
va embiar una ordenansa
el Capità Cheneral,
dient la poca vergoña,
y el atreviment tan gran
de haber comensat el prado
sense llicencia Acabat
que els dos chicots llauradors
ohuen esta novetat,
em deixen solt, y se escapen,
y yo mes calent que un all
pegui à fuchir, apañantme
els faldons de quant en quant.
Quant me viu dins de Valencia
lliure ya de aquells alarbs,
à veure mes la alameda
no fiu conte de tornar,
ni meñs à casa la vella,
yo nose en lo que pará:
y crec que latra semana
la volien emplomar.
Y pues saben ya ma historia,
si es cas que els he molestat,
ò del asunt men he ixit
poden per lleu perdonar.
