del mati les sis y quart,
em vech vindre à la vellasa
en un dabantal al cab
arrastrant les dos sabates,
un cendrer per torcamans
y un plat de eixos de arradi
y un igueron en les mans,
y acostantse cab à mì,
ses dos angues menechant
em digué: chic, Gangoriet,
alerat y aném à almorsar.
Acabat que on el meu ventre
oració tan elegant,
sense aguardar mes raons,
el partit vach aceptar.
A lo millor de que estaben
nostres sucades pegant
en el gran chocolatorio,
la vella de un cabronoùs
comensà à tirarme chines
y tan grans ventosituts,
que del temblor de la terra
y el ayre tan apestat
la riguera vach yo rompre,
sens poderho remediar.
Apenes la vella veu
la desgracià tan fatal,
en lloc de desinquietarse
amorosa em va parlar,
dientme: mira, Anselmet,
per pagar del teu pecat
à casa el señor virrey
