ya en ofici acomodat,
gracies (dia dos mil voltes)
que podré matar la fam;
que el que es pobre y famolenc,
dihuen los chicots cantant
famulas ventralitorum,
salero del hospital;
que vol dir este versulio
construit en bon romans:
el que es pobre y sense ofici,
nunca pot alsar lo cap.
Ara puc dir lo que dia
Rucot, adachi vulgar:
cofier, calseter y tonto,
no pot ser, ni may serà.
Perque en ixquen de este dubte
si acàs els pega asó mal,
proben à donarme el dit,
que com ixquen sinse sanc,
per consequencia els propose,
que em porten al Hospital.
Mes deixant asò à un cantó,
el primer dia al dinar
el meu amo y la mehua ama
en taula em feren sentar.
entre anades y vengudes
y llepadetes de plats,
sen adonen que volaba
els rollos à centenars.
Tot era ferse mil selles,
ullades de guant en guant,
fense en lo dit: no convé;
