del guilopo pixavi
son intent va eixecutar,
pues cridant fort: cayga, cayga,
no podentme defensar,
magarrà dels sarahuells
y em va tirar à rodar.
Cielos, qui mha vist à mi
rodant per los carafals
embrutant mil mantellines,
sombreros de à vint reals,
capes noves de tetilles,
guardapeus en farfalans:
si, y si fora sols la roba!
à qui li cagaba el nas,
à qui la cara y la boca
donant ganes de llansar
à mes de quatre embusteros
que llansen sols per llansar.
Caia asi, allá me alsaba,
tamborinada en lo cab,
bastonada en les costelles,
pesic que me alsaba en alt,
y el pixavi que em tiraba
à patades cab aball.
Lo que à mi em pasá aquell dia,
nunca tho podré contar,
perque als crits de cayga, cayga,
com si yo fora tabal
sobre mi descarregaren,
que casi em varen matar.
Pareixia propriament
quant solen tirar un gat