asi el cor se me tancá,
y asì per ultìm digui:
Deu que thacha espentolat
Anselmo de Catarrocha,
pues de asi viu no ixiràs,
asì et pelarán la pell,
te arrancarán els quixals
te emplomarán com un pabo,
y á Cartago et portaràn.
Ha, pelambres pixavins,
escarmentau en mon cap:
amics, qui es mama la porga,
al fi lha de vomitar,
y aixi no vacha à la era,
qui pols no vullga plegar.
Què llantos y qué suspirs
per tots los quatre costats
tiraben els meus budells
menechantse amunt y aball.
Sen Chuan de porta latina
y yo, els dos pintiparats,
ell ficat en la tinaja,
y yo en lo paner ficat:
à ell lo tenien al foc
y à mi en layre suspirant:
à ell lo frechien en oli,
y à mi em mataben sagrat
a tronchos de col y corfes
que em tiraben dels terrats
fan remat de fam de dia: y uns y atres transitant
y al veure cosa no vista,
alli se varen chuntar
