y li digué: so Peyró
de aso no se ha de parlar
meñs que un gran chiste no ho vengue,
deixem vosté en ma ma
y vorán tots qué maytines
els tenim de fer cantar.
à deshora de la nit.
Digali molt sosegat
à la criada, que es chite
en un quarto retirat
sinse que entenga la maula,
yo menpucharé allà dalt
à les finestres del porche,
li parlaré, quant vindrà
el boquimoll del durisio,
y à vostés lo que ixirà:
Capte greu lo molt vinagre
quina tela de sedàs
tan ben urdida em guardaba!
si yo agués sabut lo cas,
y com se chupla be els dits
que à mi me feu rosegar.
Per ultim el so Peyró
convingué, y se eixecutá
com Brell ho volgué dispondre
y yo els ho vach à contar.
Apenes senti les dotse
(que eren les hores del cas)
men ixc de casa ma tia
aon yo em solia quedar,
y em plante al cantó del trenc
tire set ó guit gargaller,
