donarme tants forts pesars,
quant yo agradarte procure?
Mira que albercocs que et porte:
tastals que son com lo sucre;
mira qué prunes de frare:
menchan, que están ben madures;
pren este rabe que et done,
mes nol gafes per les fulles,
y com vol dir el adachi,
que à veres venen les burles,
se solen manpendre à mosos,
y à pesics, que se ablaniren,
costralada, correguda,
y riures hasta que se unflen,
ell tirà, y ella sarpada,
y para: pensa en que vullgues.
Y aixi, vida del meu cor,
vols te demane: (asi et busque
tendra com una manteca)
que tingues (asi em descule)
compasió (asi em desboque)
dels meus llantos y penuries.
Y que si no has de ser mehua,
que els estudiants te capturen,
que à cada pas entropeses,
que tingues mil apretures
que no et veches poch cumplit,
que els chitanos te senduguen,
y si ha de ser al revés,
que logres sempre ventures,
y aixi moriré content,
sols me diguen tots quants vullguen
