m'hagueu trobat en lo pregon d'aquesta soletat, no us penseu que siga un enemic dels homes. No es pas que hagi fugit del món: no més m'he cercat un lloc quiet pera poder donar-me als meus pensaments.
—I ¿no us en heu penedit mai,no us pesa de tant en tant, i no hi ha hores en que desitgeu fortament sentir una veu humana?
—Ara ja no. Hi hagué un temps de ma jovenesa que m va entrar una forta taleia de fer-me solitari. Ma fantasia jovenivola s'omplí d'ombrosos pressentiments i vaig pensar trobar en la soletat la plena satisfacció del meu cor. La font de la meva vida interior me semblava inagotable. Però aviat vaig adonar-me de que calen moltes experiencies, de que un cor jove no pot estar sol, i que l'home sols per les multiplicades relacions amb els seus semblants es com comença a adquirir una certa independencia en sí mateix.
—Jo fins crec—replicà l vell—que hi ha vocacions naturals pera cada manera de viure, i que pot-ser l'experiencia d'una edat avançada porta de sí l retreure-s de la companyia dels homes. Sembla que l'objecte d'aquesta siga l moure-s tant pera sostenir-se com pera anar guanyant sempre; i així s fa avançar poderosament tota gran esperança, tota obra colectiva. I els vells i les criatures no hi tenen res que veure amb aquestes coses: les criatures en són excloses per la llur ignorancia i incapacitat; i els vells, com que ja tenen conseguits tots els fins i totes les esperances i no hi ha res que ls lligui amb el moviment social, tornen a sí mateixos i ja hi tenen prou feina en preparar-se dignament pera una altra comunitat més alta. I encara poden
Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/99
Aquesta pàgina ha estat revisada.
103
Enric d'Ofterdingen
